Dinàmiques polítiques locals i dinàmiques genèriques

En l’ideari col·lectiu hi ha una certa tendència a diferenciar l’actitud d’un mateix projecte polític segons en quin àmbit es desenvolupa. Així, és comú que persones que no voten el PP o el PSOE en les eleccions generals o autonòmiques sí donen el seu vot en les locals a aquests partits, bé per la confiança que es té amb la persona que encapçala eixes llistes o per la creença en la capacitat del seu equip per dur endavant l’administració de la seua ciutat. Hi ha, doncs, una inclinació a pensar –tant freqüentment com falsament– que les polítiques locals estan deslligades de les pràctiques del mateix partit a nivells genèrics, com si el mateix partit fos diferent en els governs de les ciutats o en els governs autonòmics o de l’Estat.

Així, un alcalde o alcaldessa del PP pot tenir suport de votants crítics a l’ideari d’aquest partit en altres àmbits per considerar-la bona persona, pròxima, popular, preocupada pel veïnat. I si potser en el tracte i en la pràctica quotidiana manté eixe perfil, no per això deixarà de fer polítiques que afavoriran les privatitzacions dels serveis públics, l’especulació urbanística, els interessos de la burgesia local i l’hegemonia educativa de l’Església. I ho farà d’esquenes a la participació ciutadana perquè eixa és la línia política del seu partit en tots els àmbits i espais de poder (servisca com a exemple local l’exalcalde alcoià Jordi Sedano). El mateix podem dir de l’alcaldia del PSOE: es preocuparà probablement pels serveis i les prestacions socials, però tampoc deixarà de comportar-se com ho fa el seu partit en els altres àmbits. Mantindrà i justificarà les privatitzacions de serveis públics, no intervindrà en la planificació estratègica de l’economia per deixar-la exclusivament a mans de les elits econòmiques, no qüestionarà la presència de l’Església en els afers institucionals ni facilitarà una participació ciutadana efectiva, i aplicarà polítiques emmarcades en les limitacions del sistema pactat amb la dreta (servisca com a exemple l’actual alcalde local Toni Francés).

Tant un com l’altre podran ser més o menys efectius en les gestions diàries, en la dinàmica social i cultural de la ciutat o en el manteniment de les  infraestructures. Però les línies polítiques, i conseqüentment, el concepte de gestió i acció són les que els seus referents identitaris manifesten a nivell genèric. Es fa necessari i prioritari que les ciutats tinguen els carrers nets, uns serveis públics efectius, una dinàmica cultural rica, un ambient social dinàmic, una economia activa, una ciutadania ocupada i laboriosa amb condicions dignes i saludables, un medi natural net… I aquest és l’objectiu de qualsevol administrador local que estime el seu poble. De fet, no hi ha cap partit que diga el contrari per molt distanciats ideològicament que estiguen entre ells. Però les maneres de fer, les prioritats que es marquen i les línies estratègiques genèriques, són les que determinen finalment un ideari polític o un altre. I ací sí que existixen grans diferències.

Les dades objectives en són moltes perquè tant el PP com el PSOE, i ara també Cs, malgrat tenir pràctiques municipalistes lleugerament diferents, mantenen acords en altres nivells institucionals que després es tradueixen en les pràctiques locals. La febre de les privatitzacions ha estat la mateixa en les dues formacions (beneficis a les empreses privades, portes giratòries, etc.). Han coincidit també a prioritzar el desenvolupament incontrolat i insostenible per damunt de la necessària preservació del medi natural: les grans constructores s’han beneficiat d’un urbanisme massificat a la costa o a les serres, les requalificacions de terrenys han afavorit l’especulació, les activitats de les empreses energètiques han atemptat sobre el medi –assenyalem el cas Castor, entre d’altres–, la defensa de les pràctiques econòmiques neoliberals han afavorit a les grans multinacionals, el pagament del deute s’ha prioritzat en perjudici de les necessitats bàsiques de la població… Per això, més enllà de la millor o pitjor capacitat en la gestió quotidiana municipal, els partits que fins ara han jugat a la consolidació del bipartidisme com a fórmula política de manteniment d’un mateix sistema genèric compartit, no poden diferenciar-se en allò substancial els uns dels altres.

El canvi real als municipis no pot vindre de la mà d’aquests partits de l’establiment, sinó d’aquells que opten per la ruptura real amb les pràctiques fins ara exercides i que han dut a la ciutadania a una situació de declivi que cal superar. No podem conformar-nos sols que els nostres carrers estiguen nets i les infraestructures siguen les adequades, la qual cosa és requisit indispensable, sinó que tots i totes hem d’exigir la construcció de ciutats dinàmiques i emprenedores que es projecten col·lectivament cap a un futur on puguem desenvolupar totes les nostres pretensions de vida amb qualitat i garanties. A Alcoi, les alcaldies del PP i del PSOE no han tingut la capacitat d’elaborar estratègies de futur il·lusionants: s’han limitat a gestionar molt insuficientment la ciutat simplement des del concepte d’una comunitat veïnal que cal mínimament administrar perquè l’edifici no se’ls caiga a sobre. I els sostres van enfonsant-se i els habitants angoixant-se per la minsa expectativa de futur. Què hi ha, doncs, més enllà del: “Alcoi en positiu”? 

Sergi Rodríguez Castelló

EUPV d’Alcoi

By |2018-04-25T16:18:16+00:00abril 25th, 2018|General|0 Comments

About the Author:

Leave A Comment